El riu encès', ambientada a Camprodon i Girona, transcorre al llarg de 30 anys, des de la mort de Franco a la crisi del 2008
Sílvia Planas la defineix com una novel·la sobre “les ferides de la vida”
Font: El Punt Avui (Edició Digital) - Dimecres, 12/04/17 - (E.V.)
 |
| Miquel Martin i Silvia Planas, dilluns passat (10/04/17), a l'Espai 22 de Girona, on van presentar el llibre. (Foto: Joan Sabater - El Punt Avui) |
El tenia al davant i no el va saber veure fins que el llibre ja era a punt i tot d'anar a impremta: el títol és el que ha tardat més a prendre forma en l'última novel·la de Miquel Martín (Begur, 1969), que l'havia anomenat de dues o tres maneres diferents, cap de les quals no l'acabava de convèncer, fins que va fer memòria de la poesia de Joan Vinyoli, que hi anava com l'anell al dit: “Sóc riu encès, fluint des de l'origen.” Aquell dia la seva novel·la va arribar també, feliçment, a la desembocadura
El riu encès, editada per l'editorial vilanovina El Cep i la Nansa, no és pas la primera obra de ficció d'aquest escriptor que s'ha prodigat en la recol·lecció de llegendes marines, però segurament és la que li ha exigit més energia, més temps i més treball de camp. Ambientada entre Camprodon i Girona, traça la vida d'uns personatges units per fils invisibles al llarg de trenta anys, des de la mort de Franco fins a la crisi econòmica (i moral) del 2008. És un salt cap endins realment vertiginós per a un autor que poques vegades s'ha volgut allunyar, literàriament, del seu Empordà marítim i mitològic i que dilluns confessava, durant la presentació del llibre a l'Espai 22 de Girona, que en efecte “a la gent de mar trobar-se encerclada de muntanyes els provoca claustrofòbia” —per alguna cosa Camprodon ve de “camp rodó”, va recordar-li Sílvia Planas—, però aquest havia de ser el punt de partida de la novel·la, que volia fluïda com un riu en tots els sentits: per seguir el curs de la trama com una espècie de destí i per narrar-la amb el mateix to fluent, natural i penetrant, tal com entén la literatura mateixa, “sense efectismes ni escarafalls”.
